dijous, 29 de setembre de 2011

HE VISCUT UNS 6.000 ANYS...

No...no m'he tornat boig...no patiu..m'explico: la frase no és meva...és d'un gran pensador que hem tingut entre nosaltres i que vaig tenir la oportunitat de visitar a casa seva, a Tavertet.

I és que en Raimon Panikkar és d'aquelles persones que ens va deixar reflexions molt interessants com aquesta entorn de l'edat d'una persona i les seves vivències.

Jo sempre he estat d'aquells que no m'he volgut tancar en una sola cultura, per bé que tinc les meves pròpies creençes. Per això, m'agradava molt escoltar i llegir aquest Savi en majúscules.

La seva persona era una barreja de coneixements (filosofia, teologia...) i també de vivències (havia viscut molts anys en la més absoluta misèria a Bangladesh).

Després d'haver pogut visitar la India i després d'haver celebrat el meu 38 aniversari (en cultura occidental), m'ha vingut al cap el fragment d'una de les moltes entrevistes que li van fer.

En aquest cas, aquest gran mestre del diàleg entre religions i cultures, al ser preguntat per la seva edat, va afirmar que, en definitiva, ell tenia uns 6.000 anys...

Us recomano la lectura d'aquest petit fragment...;-)
Vida completa: ¿otra contradicción?
Sobre lo que usted pregunta, la duración y el fin de la vida, me he inventado una palabrita, tempiternitat, que no es un tiempo ni largo ni corto, sino único…
No podemos decidir la duración, pero sí la intensidad de nuestras vidas.
La intensidad es parte de la singularidad. Somos singulares. Somos únicos… Miserere Domine, apiádate, Señor, porque ego sum pauper, soy pobre…¡Et unicuus! Y único, dice el salmo latino. … ¡Unicuus! Esta singularidad… Perdone… Perdone… Que me emocione…
Es emocionante.
¡Cada uno de nosotros es único!
Si alguien le dice que usted le gusta porque le recuerda a alguien, es que no le ama: cada uno de nosotros es único e irrepetible. Pero esa singularidad sólo podemos vivirla si renunciamos al pasado, que es sólo un recuerdo, y al futuro, que es sólo una ilusión, y vivimos en el presente tempiterno.
Usted ha vivido y ha creído: ha sido sacerdote en Roma, budista e hinduísta en la India…
La fe no tiene objeto. La fe no tiene complemento.
Y ha vivido ¿cuántos años…?
Seis mil años al menos. Yo no soy individualista: deploro el individualismo egotista que nos impele a encerrarnos en nosotros mismos y nuestras circunstancias; yo he vivido también en esos hombres que vivieron seis mil años antes que nosotros y me siento igualmente responsable de sus vidas…
… ¿Y de sus crímenes?
Sí, también soy responsable de sus crímenes y culpas y sé que puedo lavarlos viviendo rectamente. Vivo cada momento convencido de que la vida es un don único como yo… ¡Qué alegría ser consciente de eso!
¿Usted lo es desde niño?
Mi padre era hindú y mi madre catalana.
Hoy ya no es una mezcla tan exótica.
La inmigración tiene un peligro, el de banalizar su cultura y la nuestra en una amalgama insulsa; de nuevo la superficialidad nos amenaza, pero la mezcla es también una oportunidad de profunda comunión; la de asimilarlos a ellos… ¡Y asimilarnos a ellos!
Sin mezcla, no hay fecundidad.
Por eso necesitamos asimilarlos a ellos y asimilarnos a ellos: ninguna cultura que se encierra en sí misma sobrevive.
¿Sigue siendo usted sacerdote?
Sí, celebro misa. Dependo de la diócesis de Varanasi (Benarés). Soy sacerdote, pero no un funcionario vaticano, aunque en comunión con Roma. Y, en la cadena del saber que formaron mis maestros hasta mí, distingo a Jesús pero no separo a Jesús de Cristo.
¿Regálenos algún pensamiento de los Veda que tradujo del sánscrito (Fragmenta)
La muerte no muere y por lo tanto en la muerte misma está la inmortalidad.

El Raimon em va comentar en persona aquests i d'altres pensaments. Com ell mateix em va dir en la dedicatòria que tinc signada en el seu llibre, la seva obra descriu un estil de vida per a tothom.

Un estil de vida que crida a superar totes limitacions que ens auto-imposem i que només serveixen per no gaudir de la vida que ens ha estat donada, amb independència de l'edat...



diumenge, 28 d’agost de 2011

El miracle de Sant Fèlix...

Amics/amigues:

Un any més ja tenim aquí la nostra festa major. El poble que estima Vilafranca esclata aquests dies en una festa que té el seu orígen en una persona de la que sabem molt poca cosa, però sí que tenim la informació essencial.

Va ser feliç (Fèlix) i va morir a Roma donant la seva vida per haver estat fidel a la paraula de Jesús (per això l'anomenem Màrtir-testimoni).

A Vilafranca, els vilatans de la època li van demanar el seu favor...i el favor va arribar en forma de pluja, un fet que a part de salvar collites va fer que esdevingués compatró de la Vila (anteriorment Sant Raimon i també Sant Jocund).

Ara bé, el que aquest màrtir no es podia imaginar és que encara avui es produeix el miracle de Sant Fèlix, i no em refereixo a la pluja.

Em refereixo al fet de que dins una basílica, ens trobem i ens apleguem persones de diferents ideologíes, creençes i pensaments. La gent canta els seus goigs, independentment de ser agnòstic, catòlic o ateu.

És ben coneguda la frase: no crec en Deú però sí en Sant Fèlix...frase que deixa perplexes a les persones que no coneixen la realitat vilafranquina...creus en un màrtir cristià i no creus en Deú?

Doncs bé, jo crec que aquest és el miracle de Sant Fèlix.

Recordo un documental de la TV1 que deia: "els goigs se cantan sin autoridad eclesiástica alguna en el altar...lo POPULAR, incluso dentro de la propia basílica, vuelve a reinar en la fiesta"

El meu desig per aquesta festa major és que el miracle de Sant Fèlix Màrtir no tingui alternativa i ens segueixi unint per molts anys a la gent que és més o menys independentitsta, a la gent que és més o menys progressista, a la gent que és més o menys creient...tothom ha de tenir lloc en aquesta festa en honor al màrtir a qui en aquest senzill bloc li demano:

Puig per nostre protector, el cel volgué destinar-vos, als que vénen a implorar-vos, Fèlix deu vostre favor...

BONA FESTA MAJOR !! :-)

dimecres, 25 de maig de 2011

Puc anar a fer pinya?

Ahir el David Miret Rovira va ser escollit com a català de l'any 2010.
Entre els tres finalistes hi havia un prestigiós metge i un no menys prestigiós escriptor.
Per tant, més que afirmar que el David és "millor" que els altres dos...s'hauria de dir que ha tingut més suport popular i per això ha guanyat.

Hi ha gent que diu que es veia a venir que seria el nou "Pep Guardiola" de l'any...les comparacions amb el Barça són inevitables i en cert punt acceptables, però no ens deixem un detall fonamental: el David fà castells i es dedica als castells només per amor a l'art.

I penso que aquest darrer punt val la pena de destacar. El premi al David és un premi a la seva persona, però a la vegada, ell ens recorda a totes aquelles persones de tantes colles castelleres que posen el seu esforç, talent i il.lusió per assolir una construcció.

Els castells són com un medicament contra l'apatia d'una societat malalta que sovint només valora el guany material i també ens recorda que (tot i ser essencial) no només de pà viu l'home...

Ahir el David va estar a l'alçada...va recollir el premi i va ser un digne representant del món casteller i del poble Vilafranquí.

El David ha demostrat sempre l'autèntic sentit i significat de la senyora Vila : la educació i la humilitat.
La mateixa humilitat que porta el món casteller al seu èxit més alt.

Al final de la gala, el David, amfitrió i espectador de luxe va veure com uns membres de la nostra colla es van posicionar per fer un castell.

Immediatament li va sortir del cor preguntar al Josep Cuní: Puc anar a fer pinya?

El Josep li va contestar que, evidentment que sí...

Algú (afortunadament no tothom) d'altres colles ha fet el possible per tal que el David no fós escollit català de l'any amb l'argument que no representava al món casteller.

Un cap de colla, un català de l'any...que no aguanta veure un castell com a espectador i que demana fer pinya com un més...no mereix aquesta representació?

Jo crec que sí i per això et dic, David, amic...moltes felicitats i Visca: la nostra colla, Vilafranca, el món casteller i  el poble català :-)

dissabte, 12 de març de 2011

El Déu del Fredy i del Charly...


Aquesta setmana ens ha deixat Mn.Frederic Ràfols, una persona molt estimada per a tothom que va tenir la oportunitat de conèixer-lo.

Ell era conegut com Mn.Frederic però també com el Fredy...un pseudònim simpàtic que li van posar els joves de l'època.

Dir Fredy a un mossèn té molt més significat del que algunes persones poden pensar. 
Estem parlant d'una època en la que s'havia de fer reverències i besar la mà al capellà ja que les tenia beneïdes per Déu (precisament tot el contrari del que diu Jesús en el seu evangeli: vosaltres no feu reverències a ningú ja que la única reverència l'heu de fer al vostre pare del cel).

Era la època, sortosament superada del nacional-catolicisme, d'un estat teocràtic on la religió s'imposava.

Uns anys després, on en el contexte de la societat democràtica encara hi havia alguns "tics" com els que he comentat, un infant com jo es troba amb Mn.Frederic i coneix al Fredy.


Llavors, sorgeixen moltes reflexions com ara...ostres...si es pot parlar amb naturalitat amb ell...si no em diu que si em miro una noia aniré a l'infern...si no necessita donar cops als dits ni estirar les orelles de cap alumne...

Clar que tampoc tot s'hi val... per exemple penjar coses a la façana de la basílica sense consultar al rector de la mateixa...i és que si el Fredy va tenir un defecte (com tots en tenim) potser va ser el de ser massa bò...però parlant la gent es pot entendre i en la religió sempre és millor la raó que el bastó...

En definitiva, jo que crec realment que Déu ha posat en la nostra vida testimonis com el del Fredy perquè enmig d'un entorn on alguns capellans i l'església estava molt allunyada dels plantejaments realment cristians, sorgís una petita llum en aquest entorn tant negre com el color de la sotana.


Sigui el destí diví o terrenal, el cas és que hi havia un noi a qui  injustament l'estirava de les orelles un capellà i que porta els mateixos cognoms que jo també s'hi va fixar...ell ja tenia una vocació de ser capellà...però sens dubte el testimoni del Fredy el va donar un cop de mà per trobar la felicitat en el sacerdoci.


Així, aquell noi ara és Mn.Carles, Rector de Sant Sadurní d'Anoia i a qui, mira quines coses, l'han "batejat" com a Charly...


Realment els camins de Déu són inescrutables...l'escolà del Fredy ara és el Charly...però jo la conclusió que trec de tot plegat és que "Gràcies a Déu" tenim aquests testimonis en la nostra església.


Quan a mi em pregunten si sóc cristià el primer que contesto és que ho intento, ja que en certes situacions no és pas fàcil. Si em pregunten si sóc catòlic...llavors dic...bé...sí, però...en quin Déu creiem els catòlics...en el que en la seva barca no hi ha tresors, tant sols el treball i les seves xarxes...o en la que acumula tresors, privilegis i poder...


El meu Déu és el del Fredy, i el del Charly...i el de tots aquells que amb el seu testimoni et fan dir...ostres...doncs no els veig pas amargats, al contrari, els veig amb felicitat...potser val la pena ser cristià...


El Fredy ens ha deixat, ell marxa amb l'esperança de la vida eterna...però el seu testimoni queda entre nosaltres amb un missatge que crec interpretar correctament: no posem tothom al mateix sac...no diguem que tots els capellans, que dir tots...només per testimonis com el seu ja val la pena fer el canvi i dir...alguns...;-)


A reveure Fredy...:-)