Aquesta setmana ens ha deixat Mn.Frederic Ràfols, una persona molt estimada per a tothom que va tenir la oportunitat de conèixer-lo.
Ell era conegut com Mn.Frederic però també com el Fredy...un pseudònim simpàtic que li van posar els joves de l'època.
Dir Fredy a un mossèn té molt més significat del que algunes persones poden pensar.
Estem parlant d'una època en la que s'havia de fer reverències i besar la mà al capellà ja que les tenia beneïdes per Déu (precisament tot el contrari del que diu Jesús en el seu evangeli: vosaltres no feu reverències a ningú ja que la única reverència l'heu de fer al vostre pare del cel).
Era la època, sortosament superada del nacional-catolicisme, d'un estat teocràtic on la religió s'imposava.
Uns anys després, on en el contexte de la societat democràtica encara hi havia alguns "tics" com els que he comentat, un infant com jo es troba amb Mn.Frederic i coneix al Fredy.
Llavors, sorgeixen moltes reflexions com ara...ostres...si es pot parlar amb naturalitat amb ell...si no em diu que si em miro una noia aniré a l'infern...si no necessita donar cops als dits ni estirar les orelles de cap alumne...
Clar que tampoc tot s'hi val... per exemple penjar coses a la façana de la basílica sense consultar al rector de la mateixa...i és que si el Fredy va tenir un defecte (com tots en tenim) potser va ser el de ser massa bò...però parlant la gent es pot entendre i en la religió sempre és millor la raó que el bastó...
En definitiva, jo que crec realment que Déu ha posat en la nostra vida testimonis com el del Fredy perquè enmig d'un entorn on alguns capellans i l'església estava molt allunyada dels plantejaments realment cristians, sorgís una petita llum en aquest entorn tant negre com el color de la sotana.
Sigui el destí diví o terrenal, el cas és que hi havia un noi a qui injustament l'estirava de les orelles un capellà i que porta els mateixos cognoms que jo també s'hi va fixar...ell ja tenia una vocació de ser capellà...però sens dubte el testimoni del Fredy el va donar un cop de mà per trobar la felicitat en el sacerdoci.
Així, aquell noi ara és Mn.Carles, Rector de Sant Sadurní d'Anoia i a qui, mira quines coses, l'han "batejat" com a Charly...
Realment els camins de Déu són inescrutables...l'escolà del Fredy ara és el Charly...però jo la conclusió que trec de tot plegat és que "Gràcies a Déu" tenim aquests testimonis en la nostra església.
Quan a mi em pregunten si sóc cristià el primer que contesto és que ho intento, ja que en certes situacions no és pas fàcil. Si em pregunten si sóc catòlic...llavors dic...bé...sí, però...en quin Déu creiem els catòlics...en el que en la seva barca no hi ha tresors, tant sols el treball i les seves xarxes...o en la que acumula tresors, privilegis i poder...
El meu Déu és el del Fredy, i el del Charly...i el de tots aquells que amb el seu testimoni et fan dir...ostres...doncs no els veig pas amargats, al contrari, els veig amb felicitat...potser val la pena ser cristià...
El Fredy ens ha deixat, ell marxa amb l'esperança de la vida eterna...però el seu testimoni queda entre nosaltres amb un missatge que crec interpretar correctament: no posem tothom al mateix sac...no diguem que tots els capellans, que dir tots...només per testimonis com el seu ja val la pena fer el canvi i dir...alguns...;-)
A reveure Fredy...:-)
